Segurament si els hi preguntéssim, la majoria de persones estaria d’acord amb aquesta afirmació: “Parlant la gent s’entén”.

Ara bé, aquest desenllaç força probable com a tancament de moltes interaccions quotidianes, no ho és tant quan del que es tracta és de resoldre temes on s’hi barregen interessos personals i sentiments apassionats.

Divorcis, custòdies i herències, són un exemple d’allò que quan es negocia rara és la vegada que tot flueix plàcidament fins a l’acord final i sense haver de superar abans tot un seguit d’obstacles esgotadors.

Negociar moguts per la gelosia, l’enveja, la ràbia, les ganes de revenja, allarga i agreuja aquests processos que ja de per sí són força dolorosos, doncs tenen el seu origen en alguna mena de pèrdua.

Resoldre satisfactòriament un conflicte amb el mínim de temps, abarateix costos tant econòmics com emocionals i en principi podríem creure que és el desig principal d’aquelles persones que hi intervenen.

Paradoxalment en molts dels casos abans esmentats el que acaba succeint és tot el contrari, precisament perquè l’objectiu principal de cada part implicada ja no és només el d’aconseguir un acord que la beneficií, sinó que la prioritat passa a ser la de perjudicar a l’altra, pagant fins i tot, si és necessari, amb el perjudici propi. Ja no és el meu benestar el que em motiva al llarg del procés, sinó que el meu interès fonamental és impedir que l’altre en surti beneficiat.

És en aquests casos quan cobra sentit la intervenció del/la  mediador/ra.

El mediador intervé després que les parts enfrontades no han aconseguit posar-se d’acord i només si totes les parts en disputa accepten la seva intervenció.

El mediador ha de ser capaç de generar un espai de seguretat i confiança indispensable per poder treballar, garantint al mateix temps la confidencialitat de tot allò que es parli. Tot allò tractat en mediació és absolutament confidencial. En tot moment ha de tenir una actitud imparcial, conciliadora i professional. Ha de ser un expert en emocions, relacions interpersonals i resolució de conflictes i aconseguir amb la seva presència i les seves intervencions que les parts enfrontades se n’adonin d’aquells sentiments i aquelles actuacions que estan encallant la resolució del procés de manera que puguin acabar elaborant una solució suficientment satisfactòria per a tots els implicats.

Per tant la intervenció del mediador redueix les possibilitats d’entrar en una escalada de confrontació que posaria en perill  les relacions interpersonals entre els sol·licitants, i com són ells mateixos els que amb l’ajuda del mediador arriben a una solució pel seu conflicte d’interessos,  no hi ha ni guanyadors ni perdedors, fet que augmenta les possibilitats de que els acords aprovats acabin sent portats a terme. En alguns casos, ha permès també restablir la comunicació entre les parts.

Des d’un punt de vista jurídic, la mediació ha estat implementada legalment com a eina alternativa per a la solució de conflictes. Ja des de la regulació a nivell Europeo (amb la Directiva 200/52/CE, la recomanació R(98)1 del Comitè), o bé amb la regulació estatal (Llei 5/2012 i el Reial Decret 980/2013 que en desenvolupa alguns punts), i finalment a nivell de Catalunya amb profusa normativa tal com: la Llei 25/2010, de 29 de juliol del llibre segon del Codi Civil de Catalunya, Llei 15/2099 sobre mediació en l’àmbit del dret privat, Decret 135/2012 de 23 d’octubre pel qual s’aprova el Reglament de la Llei 15/2009 de mediació en l’àmbit del dret privat, entre d’altres.

Especialment, la normativa tracta d’incorporar la mediació com una opció alternativa per solucionar conflictes d’índole familiar (guardes i custodia, família, herències, etc.) així com altres qüestions dins de l’àmbit privat, fins i tot, gestió de deutes, conflictes veïnals, de comunitats de propietaris etc.

S’ha de tenir en compte, que les parts hauran d’haver-se assessorat legalment abans de la mediació, o durant la pràctica d’aquesta, si bé, el mediador mai les podrà assessorar legalment en virtut del principi d’independència.

La mediació podrà culminar amb un acord total o parcial sobre alguns punts del conflicte, i, posteriorment, dits acords es podran homologar judicialment (quan així correspongui per imperatiu legal) o bé, elevar-los a públic davant notari, quan així es consideri entre les parts. En tot cas, el conveni assolit a mediació tindrà el valor d’acord privatiu entre les parts.

En definitiva, acceptar a temps la intervenció d’un/a mediador/a pot estalviar-nos  un cost addicional de patiment emocional i econòmic i dotar-nos de nous recursos a l’hora d’enfrontar conflictes futurs.Segurament si els hi preguntéssim, la majoria de persones estaria d’acord amb aquesta afirmació: “Parlant la gent s’entén”.

Ara bé, aquest desenllaç força probable com a tancament de moltes interaccions quotidianes, no ho és tant quan del que es tracta és de resoldre temes on s’hi barregen interessos personals i sentiments apassionats.

Divorcis, custòdies i herències, són un exemple d’allò que quan es negocia rara és la vegada que tot flueix plàcidament fins a l’acord final i sense haver de superar abans tot un seguit d’obstacles esgotadors.

Negociar moguts per la gelosia, l’enveja, la ràbia, les ganes de revenja, allarga i agreuja aquests processos que ja de per sí són força dolorosos, doncs tenen el seu origen en alguna mena de pèrdua.

Resoldre satisfactòriament un conflicte amb el mínim de temps, abarateix costos tant econòmics com emocionals i en principi podríem creure que és el desig principal d’aquelles persones que hi intervenen.

Paradoxalment en molts dels casos abans esmentats el que acaba succeint és tot el contrari, precisament perquè l’objectiu principal de cada part implicada ja no és només el d’aconseguir un acord que la beneficií, sinó que la prioritat passa a ser la de perjudicar a l’altra, pagant fins i tot, si és necessari, amb el perjudici propi. Ja no és el meu benestar el que em motiva al llarg del procés, sinó que el meu interès fonamental és impedir que l’altre en surti beneficiat.

És en aquests casos quan cobra sentit la intervenció del/la  mediador/ra.

El mediador intervé després que les parts enfrontades no han aconseguit posar-se d’acord i només si totes les parts en disputa accepten la seva intervenció.

El mediador ha de ser capaç de generar un espai de seguretat i confiança indispensable per poder treballar, garantint al mateix temps la confidencialitat de tot allò que es parli. Tot allò tractat en mediació és absolutament confidencial. En tot moment ha de tenir una actitud imparcial, conciliadora i professional. Ha de ser un expert en emocions, relacions interpersonals i resolució de conflictes i aconseguir amb la seva presència i les seves intervencions que les parts enfrontades se n’adonin d’aquells sentiments i aquelles actuacions que estan encallant la resolució del procés de manera que puguin acabar elaborant una solució suficientment satisfactòria per a tots els implicats.

Per tant la intervenció del mediador redueix les possibilitats d’entrar en una escalada de confrontació que posaria en perill  les relacions interpersonals entre els sol·licitants, i com són ells mateixos els que amb l’ajuda del mediador arriben a una solució pel seu conflicte d’interessos,  no hi ha ni guanyadors ni perdedors, fet que augmenta les possibilitats de que els acords aprovats acabin sent portats a terme. En alguns casos, ha permès també restablir la comunicació entre les parts.

Des d’un punt de vista jurídic, la mediació ha estat implementada legalment com a eina alternativa per a la solució de conflictes. Ja des de la regulació a nivell Europeo (amb la Directiva 200/52/CE, la recomanació R(98)1 del Comitè), o bé amb la regulació estatal (Llei 5/2012 i el Reial Decret 980/2013 que en desenvolupa alguns punts), i finalment a nivell de Catalunya amb profusa normativa tal com: la Llei 25/2010, de 29 de juliol del llibre segon del Codi Civil de Catalunya, Llei 15/2099 sobre mediació en l’àmbit del dret privat, Decret 135/2012 de 23 d’octubre pel qual s’aprova el Reglament de la Llei 15/2009 de mediació en l’àmbit del dret privat, entre d’altres.

Especialment, la normativa tracta d’incorporar la mediació com una opció alternativa per solucionar conflictes d’índole familiar (guardes i custodia, família, herències, etc.) així com altres qüestions dins de l’àmbit privat, fins i tot, gestió de deutes, conflictes veïnals, de comunitats de propietaris etc.

S’ha de tenir en compte, que les parts hauran d’haver-se assessorat legalment abans de la mediació, o durant la pràctica d’aquesta, si bé, el mediador mai les podrà assessorar legalment en virtut del principi d’independència.

La mediació podrà culminar amb un acord total o parcial sobre alguns punts del conflicte, i, posteriorment, dits acords es podran homologar judicialment (quan així correspongui per imperatiu legal) o bé, elevar-los a públic davant notari, quan així es consideri entre les parts. En tot cas, el conveni assolit a mediació tindrà el valor d’acord privatiu entre les parts.

En definitiva, acceptar a temps la intervenció d’un/a mediador/a pot estalviar-nos  un cost addicional de patiment emocional i econòmic i dotar-nos de nous recursos a l’hora d’enfrontar conflictes futurs.

CARMEN GISPERT RIBERA psicòloga col.núm. 4071

YOLANDA PORCEL MARTÍNEZ advocada col.núm. 2976 ICAG

Mediació. Psico-legis. Mediación en psicología