Fracassar no fa gràcia, i viure el fracàs com una experiència que ens possibilita aprendre dels errors comesos i ens brinda una oportunitat de millora, implica un grau de maduresa que no tothom té assolida.

Si així és en el món dels adults, podeu imaginar com de difícil deu ser assumir-ho en el món dels més petits.

Les primeres etapes de la vida el nen té una idea idealitzada de sí mateix que poc a poc el pes de la realitat va desmuntant. Amb el temps aquesta idea acaba sent substituïda per l'ideal del jo. És a dir, allò que l'individu desitjaria ser.

Si aquest ideal del jo s'ajusta a les nostres possibilitats reals, ens ajuda a superar-nos i millorar, doncs funciona com una canalització que concentra els nostres esforços de manera que flueixin cap a la consecució del mateix.

Il·lustració: Berta Klamburg

Ara bé quan aquest ideal s'allunya massa de la nostra realitat o quan l'individu no disposa de les eines necessàries per enfrontar-se amb les dificultats que invariablement sorgeixen en el camí, apareix la frustració, el sentiment de fracàs i la por a no ser mai el que un ha estat somiant.

El paper dels pares i educadors és fonamental. Des de les seves primeres passes poden ajudar al nen fent-li entendre que el fet de caure no és un drama, que el que cal és calma per aixecar-se i tornar-ho a provar. Que ser el millor no és necessari però si ho és gaudir amb el que s'està fent. Que l'excel·lència no la regalen,  sinó que implica moltes hores d'entrenament. I que per enfrontar un repte cal molt més que la il·lusió, doncs si no hi ha esforç, constància i perseverança difícilment hi pot haver èxit.

Animar-lo doncs, si defalleix i valorar el seu esforç més que els seus resultats. I no perdre de vista que l'objectiu és ajudar al nen a realitzar-se ell personalment, i no realitzar-nos nosaltres a través del nen.

CARMEN GISPERT

Por al fracàs en el nen.