JOVES I ADOLESCENTS
En aquest article, m'he permès l'apropiació d’un mot que correspon al títol d’un recent llibre d’en Michele Serra el qual us recomano, “Els escarxofats”, doncs m’ha semblat genial com a descripció de l'estat vital de molts dels adolescents actuals.
Aquests joves viuen centrats en el principi del plaer; en el que el cos els hi demana; i les seves prioritats són molt diferents de les dels seus pares, la qual cosa evidentment, comporta greus conflictes familiars.
Per a ells la vida sembla que serà eterna, la pressa no existeix, és tan sols una més, de les manies dels adults estressats que els hi volen fer la vida impossible, esperant que no repeteixi curs, que no abandoni la carrera, que no es prepari els exàmens la vigília, etc.
 |
| Il·lustració: Berta Klamburg |
Els abnegats pares i mares d’aquests joves, viuen expectants l’aparició d’algun signe de la tan desitjada maduresa. Si un dia l'escarxofat de torn s’endreça l’habitació (una mica), trasllada la roba del terra fins a la rentadora, escolta mentre li parlen sense està pendent del mòbil o para la taula (a la seva manera, és clar), els pares respiren alleujats i els imbueix una grata sensació de felicitat. És un moment d’aquells en què un sent que les coses són al seu lloc, de què allò és el que hauria de ser sempre. Ara bé, aquest instant de felicitat no dura més que això, un instant, unes hores, després, de nou la decepció, els retrets, la mútua incomprensió i finalment, la incomunicació per evitar danys majors.
Sovint els pares amb fills adolescents, passen per un període de desencís, on proliferen els sentiments de fracàs i d’impotència. Amb un símil empresarial, aquest article pretén ajudar-los a plantejar-se el tema amb una mica menys de pressió, i això de ser així, ja suposaria un gran alleujament.
Si algú participés en la creació d’una empresa, dipositant-hi els seus estalvis i les seves il·lusions i dedicant bona part de la seva vida a mantenir-la i fer-la créixer, que potser el podríem considerar un beneit, si a més a més, aspirés a formar part de la directiva, recollir part dels beneficis a final d’any i gaudir d’un cert reconeixement per part del personal?
Segurament molts pensem que seria encertat esperar tot això i encara més.
Ara bé si aquesta empresa fos el nostre fill i hagués entrat a l’adolescència, potser sí que seríem uns beneits si esperéssim tanta bonança.
 |
| Il·lustració: Berta Klamburg |
Molts haurien de revisar la creença de què els fills els hi pertanyen, com si d’una empresa es tractés, oblidant que si bé els han portat a aquest món i amb la seva dedicació els han ajudat a seguir-hi sent, a partir de l’adolescència són els fills que passen a ser els amos de la “nostra-ja seva” empresa.
Als nostres ulls, el fill dels amos, aquella encantadora criatura que ens observava amb admiració, entra un dia per la porta i de manera arrogant i mirant-nos com si només féssim nosa, deixa clar que a partir d’ara, ell és qui té l’última paraula. Aquest eixelebrat sense experiència fent-se càrrec de la que va ser la nostra empresa estimada! En quatre dies es carregarà la feina de tants anys!
Calma. Bona part del que podíem aportar els hi hem donat ja.