Curiosament, a les consultes dels psicòlegs hi van moltes més dones que no pas homes. Observem que a elles, no els hi cal arribar a una situació extrema de malestar personal per consultar sobre un problema. La qual cosa, lògicament, facilita el tractament i augmenta les probabilitats de resolució del mateix.

D’altra banda, els homes sovint consulten amb caràcter d’urgència, obligats per les conseqüències negatives derivades de no haver fet front al conflicte a temps. Solen ser les parelles o bé altres familiars els que els posen contra l’espasa i la paret i els “obliguen” a consultar.

Il·lustració: Berta Klamburg

Les crisis vitals, els conflictes amb la parella, la pena pel que perdem, l’estrès, l’ansietat, la pèrdua de motivacions, la depressió, les inseguretats, les fòbies, etc., són possibles conflictes que no fan diferències entre homes i dones i els podem patir tots per igual.

Llavors, per què els homes som més reticents a consultar?

Doncs, entre d’altres coses, perquè encara sovint, associem la necessitat de rebre ajut a una manca de masculinitat, especialment pel que fa a les qüestions personals. Si el cotxe fa un soroll estrany, el portem al mecànic, si l’ordinador es penja més del compte, anem a l'informàtic, en canvi, si patim ansietat, angoixa, irritabilitat, insomni o altres “sorolls estranys”, com que el problema som nosaltres mateixos, ens costa molt més demanar ajut i consell i preferim pensar que ja passaran, o que ja trobarem la solució, nosaltres sols.

Però el cert, és que aquests “sorolls” no sempre desapareixen sols, com més els volem controlar, més pugen de volum, i perquè no s’evidenciïn ens tanquem en nosaltres mateixos, i per no preocupar als altres, ens ho carreguem tot a l’esquena. Bevem, mengem o fumem més del compte, ens distanciem dels que estimem, prenem pastilles per dormir, etc., entrant en una espiral de malestar. Cal que entenguem que els “sorolls emocionals” són com la febre, ens avisen de què hi ha algun problema, algun conflicte personal, que hem d’atendre i gestionar. Tenir “febre emocional” i passar per crisis és quelcom absolutament normal i possible, i poder parlar-ne, al contrari del que temem, ens dóna calma, seguretat i ens fa sentir millor.

Conclusió, cal parlar del que ens preocupa, i si ens en sortim amb l’ajut de la parella, de la família o dels amics, fantàstic, però sinó, és lògic que consultem a l'especialista des del propi desig i el propi convenciment, abans què ens quedem tirats al mig de la carretera i ens hagi de venir a buscar la grua, ja m’enteneu!

RAMON TORRA