Es parla de Trastorn Orgàsmic, quan existeix algun tipus de dificultat per arribar a experimentar un orgasme amb tota la seva plenitud. Es dóna tant en homes com en dones, però diríem que en el cas de les dones és una de les principals causes de consulta professional.
Dins d'aquest diagnòstic hi podem incloure des dels casos més benignes, on si bé hi ha dificultats, l'individu pot arribar a l'orgasme, als casos més greus, quan l'individu no ha experimentat mai un orgasme.
Criteris diagnòstics segons el DSM-V
- Trastorn orgàsmic femení (302.73)
- Trastorn orgàsmic masculí (302.74)
Els criteris per diagnosticar aquest trastorn sexual, són similars es tracti d'homes o de dones.
- Absència o retard persistent o recurrent de l'orgasme després d'una fase d'excitació sexual normal, sempre tenint en compte el que es consideraria normal en funció de l'edat i l'experiència sexual de la persona en qüestió, així com la qualitat de l'estimulació rebuda. S'ha de tenir en compte que les dones mostren una gran variabilitat en el tipus o intensitat de la estimulació que les porta a experimentar un orgasme.
- L'alteració provoca un malestar considerable, o dificulta les relacions interpersonals.
- El trastorn orgàsmic, no s'explica millor per la presència d'un altre trastorn de l'Eix I, (excepte un altre trastorn sexual) i no es deu exclusivament als efectes fisiològics directes d'una substància (drogues o fàrmacs) o una malaltia mèdica.
TRASTORN ORGÀSMIC FEMENÍ
El trastorn orgàsmic femení o la disfunció orgàsmica, és la més corrent de les queixes sexuals de les dones. Podria ser que l'elevada presència d'aquest trastorn entre la població femenina es degués en part a una predisposició biològica, atès el gran nombre de femelles d'altres especies que no gaudeixen amb les relacions sexuals.
De tota manera les femelles humanes estan clarament dotades per aquesta possibilitat i probablement al darrera del trastorn orgàsmic hi tinguem més aviat raons psicològiques condicionades per factors socioculturals que pas veritables limitacions biològiques.
Que l'acte sexual encaminat a la procreació prima el plaer del mascle en detriment del de la femella sembla evident, però que les femelles humanes neixen equipades per gaudir sexualment no es pot negar.
La disfunció orgàsmica, fa referència al bloqueig del component orgàsmic de la resposta sexual femenina i no inclou el bloqueig de l'excitació sexual general, si bé pot estar acompanyada d'una inhibició secundària del component d'excitació (vaso-congestió genital) de la resposta sexual.
Normalment les dones que pateixen aquesta problemàtica, són capaces de respondre sexualment: s'enamoren, experimenten sentiments eròtics, lubriquen abundantment i mostren inflor genital, però s'estanquen a la fase d'altiplà o a prop de la mateixa. Aquestes dones són incapaces d'arribar a l'orgasme, o tenen moltes dificultats per a fer-ho, encara que rebin una estimulació prou intensa per arribar-hi.
La disfunció pot ser primària, quan mai han arribat a l'orgasme, ni per estimulació del clítoris, ni per estimulació vaginal, o secundària, és a dir quan ha existit un període anterior en el que sí eren capaces d'arribar a l'orgasme.
També pot ser absoluta, quan no poden arribar a l'orgasme de cap de les maneres, o situacional, quan només hi poden arribar en determinades circumstàncies.
Les causes són majoritàriament psicològiques, molt poques vegades es relacionen amb una malaltia física (reconstrucció o lesió medul·lar, escissions a la vulva).
També hi poden haver condicionants fisiològics, com els canvis hormonals que es produeixen durant l'embaràs, la menopausa o la vellesa.
Perquè una dona sana, respongui sexualment s'han de donar varis requisits:
- Que sigui estimulada adequadament.
- Que estigui suficientment relaxada per respondre a l'estimulació i es deixi anar.
- que no pateixi una inhibició apresa específica de la seva resposta orgàsmica.
Per estimular correctament una dona hi ha diferents aspectes que s'han de tenir en compte, i convé que en siguin coneixedors tant la mateixa dona, com la parella que pretén satisfer-la.
Des del meu punt de vista el més important és que la pròpia dona sigui capaç d'assumir la responsabilitat del seu propi plaer sexual, i per això es fa necessari que s'explori i experimenti per descobrir quina és la seva forma particular de gaudir sexualment.
En segon terme ha de compartir aquesta informació amb la seva parella sense delegar en ell la responsabilitat del que succeeix en les seves trobades sexuals. Si així ho fa, és a dir si delega, és molt probable que no sigui estimulada d'una manera idònia, doncs el seu company possiblement es deixi guiar pels seus propis impulsos, i abans que ella arribi ni tan sols a l'etapa pre-orgàsmica, ell ja haurà satisfet el seu desig.
De totes maneres els tabús al voltant del sexe, els prejudicis culturals i una visió masclista de la dona, fan que encara hores d'ara i fins i tot a la nostra cultura, el plaer sexual complet no sigui una opció per a moltes dones.
Hi ha dones que tenen por de ser rebutjades només pel fet de mostrar certa exigència amb el seu company i demanar-li que allargui els preliminars, o les hi estimuli directament el clítoris. Senten que s'aparten del model femení de dona complaent i generosa, que anteposa el plaer de la seva parella al seu propi. En aquest sentit si senten l'impuls d'abandonar la passivitat i de mostrar-se segures i actives pot ser que apareguin en elles sentiments de culpa i vergonya.
La por al rebuig o la culpa també poden ser al darrera de les dificultats per deixar-se anar sexualment. Per evitar-les la dona emprarà mecanismes de defensa com la negació dels sentiments eròtics (quan la dona no es permet sentir-se excitada) i l'intel·lectualització obsessiva (quan per evitar allò que li genera conflicte la dona es converteix en observadora de la situació i crea un distanciament amb l'aquí i ara).
Moltes vegades les relacions actuals d'una dona es veuen afectades per experiències traumàtiques anteriors. Si aquestes han quedat fortament gravades en la memòria de la dona, fàcilment seran evocades o reviscudes en el moment present i els sentiments negatius que es generin neutralitzaran les sensacions sexuals que hagin pogut sorgir de la relació actual, bloquejant la funció orgàsmica.
De la mateixa manera si la dona viu com un fracàs una trobada sexual, perquè potser no ha arribat a l'orgasme, o potser aquest ha arribat desprès de molt esforç, la situació possiblement quedi condicionada negativament, i això provoqui que posteriorment en circumstàncies similars aparegui un alt nivell d'ansietat anticipatòria que faci impossible o dificulti greument la consecució de l'orgasme.
Una altra freqüent font d'inhibició és la baixa autoestima, especialment en relació al seu atractiu físic, altament sobrevalorat en les dones i per les dones. Quan la dona creu que els kilos de més, la flacciditat, la cel·lulitis, el pit massa petit, el pit caigut, les arrugues, l'excés de pel, etc. comprometen greument el seu atractiu difícilment es deixarà anar durant la relació sexual, doncs la por a que el seu company descobreixi o sigui testimoni dels seus "terribles" defectes la faran romandre en permanent estat d'alerta.
Un altre dels temes claus en la comprensió de la disfunció orgàsmica prové de la discussió al voltant del tipus d'orgasme del que és capaç de gaudir la dona, de si existeixen realment dos tipus diferents d'orgasme i de quin és el valor que es dona a l'orgasme obtingut al marge del coit.
La polèmica té el seu origen en les idees freudianes que consideren que sí existeixen dos tipus d'orgasme, el que té el seu origen en l'estimulació clitoriana i que és propi de la dona que resta infantil des del punt de vista sexual i l'orgasme vaginal que es desencadena a partir de l'estimulació vaginal, del qual gaudeixen les dones madures a nivell psicosexual. En aquest sentit els psicoanalistes actuals defensen que l'orgasme propi de la dona adulta normal, no-neuròtica, és el que té lloc durant l'acte sexual, en el coit.
Enfrontades a aquestes idees tenim les defensades sobretot pels grups feministes més radicals que defensen l'existència d'un únic tipus d'orgasme, el clitorià, independentment de si es dóna o no durant el coit.
Master i Johnson van concloure que només hi ha un tipus d'orgasme femení, que conté al mateix temps components clitorians i vaginals. Possiblement es desencadeni per una estimulació directa o indirecta del clítoris però es localitzi i experimenti a la vagina i al voltant de la mateixa. L'estimulació vaginal si bé és força plaent contribueix poc en el desencadenament de l'orgasme en la majoria de dones.
Finalment, tenim altres clínics que consideren que tan normals són les dones que gaudeixen d'orgasmes durant el coit com aquelles que l'experimenten al marge del mateix i que el més important és el grau de satisfacció o insatisfacció subjectiva que cada dona experimenti quan aconsegueix o no un orgasme, independentment de com s'hagi o no arribat al mateix.
CARMEN GISPERT RIBERA