Quantes vegades ens hem sentit poc compresos per la nostra parella! Ens ha semblat que no ens escoltava, que no entenia les nostres necessitats o que no ens valorava prou el que fèiem, com si les prioritats i les expectatives de cadascú, fossin de planetes diferents.

Els problemes de parella molt sovint radiquen en el fet de no tenir prou en compte que entre els homes i les dones, més enllà del fet diferencial biològic, existeixen unes grans diferències psicològiques, és a dir, patrons emocionals, de pensament, de comunicació i de conducta diferents.

Il·lustració: Berta Klamburg

En general, i amb el risc de caure en alguns tòpics, observem que:

L’home és racional i lògic, té un llenguatge simple i pràctic, tendeix a buscar solucions ràpides, sovint a través de l’acció. Per exemple, li costa entendre que si la seva dona li diu “em sento esgotada”, no espera solucions tipus “el que hauries de fer o deixar de fer és tal o qual...”, el que ella espera bàsicament és ser escoltada, amb comprensió i solidaritat. L’home, quan se sent malament es tanca a reflexionar i evita parlar-ne. S’interessa més per les coses (objectes) que no pas per la gent i els sentiments. La seva pròpia estima depèn fonamentalment de la capacitat per obtenir resultats.

La dona, en canvi, és més emotiva i intuïtiva, utilitza un llenguatge complex i ple de detalls i valora molt la comunicació. Enfront d’un problema parla, i espera de la seva parella que l’escolti. La seva pròpia estima depèn molt del reconeixement del seu home i dels fills, així com de la qualitat de les seves relacions personals (família, amics i amigues, etc.). L’importen les persones i l’amor. Espera del seu home una relació basada en una comunicació personal intima i quotidiana, cosa en la que, com hem senyalat, ell no es defensa gaire bé. Això pot donar lloc a males interpretacions per part d’ella (no l’importo, deu pensar que dic bestieses, etc.).

Per tant, de què es tracta a la parella? De retreure'ns que som diferents? De negar-ho? De tractar de fer de l'altre, un clon meu? Un igual?... Estaríem conduint la relació a un pou de frustracions.

El que cal és acceptar com a perfectament possible que de vegades no sentim i reaccionem d'igual forma. Podem tenir necessitats i prioritats diferents, les quals, per amor i solidaritat i amb una bona dosi de comunicació, hauríem de tractar d’entendre i cobrir, renunciant a responsabilitzar sempre a la parella de les pròpies inseguretats, frustracions o dificultats.

Tot plegat ens hauria d'estalviar un munt de mals entesos i discusions.

RAMON TORRA