Al llarg de la història l’ésser humà ha utilitzat les substàncies tòxiques amb poder per alterar la percepció de la realitat amb diferents finalitats, però sovint el fi últim i de fons ha estat el mateix: buscar una sensació personal que l’apropés al Nirvana, al Paradís, a un estat ideal de felicitat sense fissures. Tant hi fa si ens situem a l’Índia, a Nova York o a l’Empordà, canvien les formes però no el fons.

Tots busquem una petita porció del Paradís somiat, allà on res fa mal, el dolor i els dubtes no existeixen i tot es veu més fàcil i bonic. Somiem trobar-ho, doncs al llarg de la vida ho acariciem, però se’ns escapa ràpidament de les mans. L’estat de felicitat és de fulla caduca, va i ve, no es deixa apressar!. I és que la realitat és ben tossuda!. Ens desperta del somni un cop i un altre, per més que la modernitat s’esforci en inventar enginys de tota mena que suposadament ens han de fer més feliços. Un cop acostumats al “més fàcil encara” tornem invariablement, a topar-nos de front amb els coneguts buits existencials.

Il·lustració: Berta Klamburg

Davant d’aquest desencís, algunes persones tracten de retenir i eternitzar els moments dolços, sense buits, que, artificialment, els hi aporta l’alcohol, la droga o l’elixir de torn.

Ara bé, aquest “pacte amb el diable” té un preu: la progressiva frustració en tant que desapareixen els efectes “analgèsics” de la substància, havent de repetir llavors, cada cop amb més freqüència i finalment de forma compulsiva la ingesta d’una nova dosis, per tal de restablir amb desesperació creixent l’estat anímic desitjat. És una dinàmica que condueix al que anomenem addicció, de la que moltes persones aconsegueixen curar-se tot i ser una problemàtica complexa i greu. Això si, caldrà comprendre les motivacions de fons que porten al consum, aprendre noves formes de procurar-se benestar, així com l’ajuda de l’entorn i del professional, però sobre tot, s’haurà d’estar disposat a madurar i afrontar la vida, amb tots els seus colors, d’una vegada per totes.

RAMON TORRA