PSICOLOGIA GENERAL
De sentit comú és que quan sentim olor de gas a la cuina, tanquem l’aixeta de pas i obrim les finestres, o que si volem banyar al nostre nadó, primer posem el colze a l’aigua per comprovar-ne la temperatura. Els nostres sentits ens donen informació útil i tothom troba normal tenir-la en compte. Ara bé, quan la informació ens arriba a través de les emocions, ja és un altre tema. Quan entrem en aquest terreny, moltes persones i sobretot molts homes, consideren signe de debilitat atendre a aquesta mena d’informació i manifesten una mena de sordesa psicològica que els impedeix computar-la.
Igual que si no vigilem la temperatura de l’aigua abans de ficar-nos a la banyera ens podem cremar, si no identifiquem les nostres emocions i per tant no les tenim en compte ni actuem en conseqüència, acabarem sometent la nostra ment i el nostre cos a una pressió tal que acabaran emmalaltint d’alguna manera.
 |
| Il·lustració: Berta Klamburg |
El dol, és per definició l’aflicció causada per la mort, la desaparició o l’absència d’un ésser estimat. Aquesta paraula recull alhora dos conceptes: el de dolor i el de lluita; dolor per la pèrdua patida i lluita pel restabliment de l’equilibri personal.
Quan una persona estimada per nosaltres i que fins aleshores formava part físicament de la nostra vida ens deixa, entrem en aquest procés natural però extremadament dolorós anomenat dol.
Patir-lo i resoldre’l és la manera que tenim els individus de superar les pèrdues irreparables de la nostra vida.
 |
| Il·lustració: Berta Klamburg |
No n’hi ha dos d’iguals, cada individu viu de manera única el dol per la persona estimada en funció de la seva pròpia personalitat, de la qualitat de la relació que mantenia amb la persona desapareguda i de les circumstàncies que han envoltat la mort o la desaparició d’aquesta persona.
Curiosament, a les consultes dels psicòlegs hi van moltes més dones que no pas homes. Observem que a elles, no els hi cal arribar a una situació extrema de malestar personal per consultar sobre un problema. La qual cosa, lògicament, facilita el tractament i augmenta les probabilitats de resolució del mateix.
D’altra banda, els homes sovint consulten amb caràcter d’urgència, obligats per les conseqüències negatives derivades de no haver fet front al conflicte a temps. Solen ser les parelles o bé altres familiars els que els posen contra l’espasa i la paret i els “obliguen” a consultar.
 |
| Il·lustració: Berta Klamburg |
Les crisis vitals, els conflictes amb la parella, la pena pel que perdem, l’estrès, l’ansietat, la pèrdua de motivacions, la depressió, les inseguretats, les fòbies, etc., són possibles conflictes que no fan diferències entre homes i dones i els podem patir tots per igual.
Llavors, per què els homes som més reticents a consultar?
Què passa si t’equivoques, si no te’n surts d’entrada? Que potser et deixaran d’estimar? Et miraran amb cara de llàstima? Perdràs el teu prestigi? Seràs la riota de tothom?
Quants somnis aparcats per por al fracàs, quants desitjos no expressats per por al rebuig, quant talent desaprofitat per por al ridícul.
Des dels primers moments de la nostra existència anem rebent missatges de l’entorn que ens ajuden a configurar una imatge de nosaltres mateixos, de les nostres habilitats i de les nostres mancances. L’opinió que els altres tinguin de nosaltres i els èxits o fracassos aconseguits a mesura que anem creixent, contribuiran a formar aquesta idea subjectiva de la nostra validesa: l’autoestima.
 |
| Il·lustració: Berta Klamburg |
Quan els missatges rebuts de les primeres persones significatives del nostre entorn (pares, avis, mestres, etc.) han estat predominantment negatius, és a dir, del tipus: “no cal que ho intentis que no podràs”, “no ho veus que això no se’t dona bé”, “deixa, ja ho faig jo”, “aquell si que en sap, no com tu” , o senzillament no hem rebut gaire reforç positiu per les nostres accions o actituds, tenim més possibilitats de desenvolupar una autoestima més aviat minsa, que dificulti o fins i tot aturi qualsevol intent d’iniciar-nos en una nova tasca. Aleshores activitats com conèixer altres persones, fer nous estudis, canviar de feina, crear una empresa, participar en activitats de lleure, es converteixen en fites massa elevades per mirar d’assolir-les. La poca confiança en obtenir l’èxit i la por al fracàs ens paralitzen. Ens tanquem un munt de portes i restem plenitud al nostre viure.