PSICOLOGIA GENERAL
L’actual crisi econòmica s’ha instal·lat a les nostres vides, és tema de conversa recurrent, les noticies als mitjans de comunicació no ajuden a generar confiança i a totes les cases hi ha qui, si no ha perdut ja la feina, tem per aquesta, doncs l’empresa on treballa està patint els efectes de la crisi. Ens anem adonant que el nivell de vida de fa uns anys ja no tornarà, i que si per casualitat o interès ens tornen a vendre “cants de sirena”, recordarem allò de què no hi ha duros a quatre pessetes.
Aquesta crisi general, com qualssevol d’altra particular, ens confronta a nosaltres mateixos, ens obliga a pensar, a reflexionar sobre les prioritats, els desitjos, les necessitats reals i els valors propis i socials. Ens demana en definitiva, treure el millor de nosaltres per travessar el temporal i retrobar mars més benèvols.
 |
| Il·lustració: Berta Klamburg |
Caldrà buscar respostes tant a fora com a dins d’un mateix. Sempre hi ha un marge de maniobra, a condició de saber diferenciar on acaba la responsabilitat dels altres (governs, mercats, etc.) i on comença la pròpia, doncs les iniciatives i els canvis que haurem d’emprendre per millorar la situació, sempre neixen en el reconeixement de la pròpia responsabilitat.
Al voltant dels 2 anys el nadó descobreix el significat de la paraula NO. Se n'adona que pot negar-se a fer el que els altres volen que faci i de sobte el món comença a dependre també de la seva voluntat.
Fent servir la paraula màgica s'estalvia menjar la sopa de verdures, posar-se el pijama que rasca i un llarg llistat d'obligacions que fins ara eren inqüestionables. Entra a l'etapa del NO i estrena el camí cap a la plena autonomia. Si els pares li permeten certa dosi de rebel·lia, sense caure en la sobreprotecció i se sent estimat malgrat mostrar el seu negativisme, probablement maduri fins a convertir-se en un ésser independent, segur de si mateix i capaç de prendre les seves pròpies decisions.
Dit això, voldria incidir en el fet que hi ha un gran nombre de persones, ja adultes, que semblen no haver superat amb èxit aquesta etapa del desenvolupament i accepten amb resignació, tot allò que se'ls proposa. Empassen i empassen, sense oferir resistència i posant en perill la seva pròpia salut mental i/o física.
 |
| I·lustració: Berta Klamburg |
Treballadors abnegats que dediquen hores i hores a un cap que ni tan sols els valora, mares de família que fan de criades dels seus fills i marits, fills que segueixen plans d'estudis a mida dels seus pares, esportistes d'elit que guanyen medalles pels seus entrenadors frustrats, pobles sencers sotmesos a la voluntat d'un tirà...
Algunes persones expliquen que un dia qualsevol i sense avisar apareix aquesta estranya que és l’ansietat. S’instal·la dins seu sense miraments i envaeix la seva existència. Els hi roba l’aire que respiren, els abraça tan fort que els paralitza, els obliga a pensar en allò que no voldrien, els hi accelera els batecs del cor, la seva presència els dóna vertigen, voldrien fer-la fora, però ella és qui domina. Intenten convèncer-la amb paraules amables però lamentablement no entén el discurs de la raó.
Què és l’ansietat? Doncs seria l’equivalent a la por que experimentem davant d’un perill imminent que pot posar en risc la nostra vida, però amb la particularitat que no hi ha aparentment cap perill imminent. I recalco l’adverbi, perquè personalment, si crec que hi ha un per què amagat que la provoca.
 |
| Il·lustració: Berta Klamburg |
La reacció de por davant d’un perill ens prepara per actuar de manera eficaç i ens protegeix, un mínim d’ansietat és necessària per enfrontar amb èxit les dificultats del dia a dia, però quan l’ansietat no ens abandona o irromp dins la nostra vida en forma de crisi, limita el nostre viure i n’arruïna la qualitat.
Fins fa un temps els rols i les funcions dels pares i les mares estaven molt definits i diferenciats, Tothom sabia el que tocava fer i el que suposadament estava bé o malament. Poca llibertat d’elecció a canvi de seguretat.
A l’actualitat això ja no és així. Els models familiars d’avui en dia són múltiples i molt variats: famílies mono-parentals, parelles d’homosexuals amb fills, parelles re-ajuntades convivint amb els fills respectius, etc.
 |
| Il·lustració: Berta Klamburg |
L’actual llibertat de les dones per a decidir quan i com volen ser mares i els avenços en reproducció assistida, així com el reconeixement dels drets i necessitats dels infants que ha promogut que la unitat familiar ja no giri al voltant dels pares, sinó dels fills, pot fer que molts homes estiguin desorientats enfront la funció paterna.
De la mateixa manera que mirar cap a una altra banda no evita que els fets segueixin succeint al nostre costat, viure’ls i no parlar-ne no esborra l’empremta que ens han deixat.
Hi ha qui vol pensar que d’allò que no se’n parla no existeix i per això moltes persones opten pel silenci quan desitgen foragitar de la seva vida alguna mala experiència. No són conscients que tot allò que experimentem queda registrat a la ment i que no parlar-ne encara ens pot complicar més l’existència, doncs ens força a malgastar gran quantitat d’energia per entaforar en el racó més profund de la nostra memòria el dolor que el que hem viscut ens ha generat.
La vida és com una seqüència d’experiències, bones i dolentes, negar aquelles que preferiríem no haver viscut seria com mutilar una part de nosaltres mateixos o de les persones que ho han viscut al nostre costat. Acceptar-nos o acceptar als éssers estimats implica fer-ho amb tot allò que ens fa o els fa únics, sigui bo o dolent.
 |
| Il·lustració: Berta Klamburg |
Problemes d’alcoholisme, drogues, infidelitats, avortaments, suïcidis, malalties mentals, delinqüència, relacions incestuoses, violència domèstica i un llarg etc. són molt més habituals del que a vegades pot semblar. La raó, que moltes famílies ho amaguen per guardar les aparences. Si algú diu “a casa, aquestes coses no passen mai” o bé menteix o bé viu enganyat per algú altre que ha pensat que mantenint-lo en la ignorància el protegia.